dilluns, 14 de juny de 2010

El malson del babuí coix

En Babu-gamma s'havia trencat la cama. L'hi havia quedat atrapada en una branca esqueixada en fugir d'un lleopard i l'hi havia fet fer una tombarella. Aquesta vegada se n'havia salvat. Però ara li penjava. Li feia mal, i la llepava per veure si així els ossos es posaven a lloc. Però havia de passar temps abans que quedés soldada. - Mínim dues setmanes, potser més-, va dir el remeier de la manada.

El grup vivia darrerament amb l'ai al cor. Des que les zebres i nyus havien migrat, la parella de lleopards seguia el seu rastre sempre, i tant de nit com de dia. En un recés a l'ombra d'una acàcia, Babu-alfa, cap de la manada el mirava amoïnat i al seu darrera Babu-beta, el seu pare, mentrestant intentava treure-li les puces. Babu-alfa es gira i li clava una mirada: Beta acota el cap. Tots ho sabien, no calien paraules. Feia nosa. Si s'esdevenia de nou un atac, no l'esperarien.

De camí havien travessat una clapa d'arços, aquells amb fruits que consideraven prohibits. Gamma s'havia allunyat una estona per empassar-se a corre-cuita dos raïms ben madurs.

Es va enfilar com va poder fins a la branca de més amunt de l'acàcia per provar de fer un son, mentre els caps de la manada debatien qui feia les rondes. Des d'una branca propera, Delta, la seva mare, el mirava amb ulls especialment brillants. Semblava que no l'hi importava massa haver deixat de ser la preferida de Babu-alfa. O potser si?

Els efectes no es van fer esperar, i la son va esdevenir un malson. Gamma també ho sabria, si no fos perquè l'embriagament barrejat amb tristesa li ho impedia sentir-ho. No és més important tenir alguna cosa de menjar. Ni un lloc on dormir. El més important és, sens dubte, ser acceptat.