dijous, 1 de juliol de 2010

Cuida't

"Cuida't!"- A la meva joventut d’estudiant, mai m’havien dit aquesta frase. En aquella època ens dèiem Déu!, Fins demà!, Nos vemos! (y si no nos vemos nos vamos al oculista) i prou. Vaig sentir-ho per primer cop en boca d’ella, a qui admirava pel seu cos i la facilitat que tenia per conquerir homes, els quals davant l’overbooking es podia permetre seleccionar segons les satisfaccions que li donaven.

M’explicava aquests detalls al tren, mentre tornàvem de Bellaterra als atapeïts ferrocarrils. Havia hagut de recórrer a la feina de cambrera de discoteca de caps de setmana per pagar-se els estudis. Mentre m’ho explicava per dins em sonava la cançó dels Siniestro Total “A una isla del Caribe, he tenido que emigrar....”. Jo l’escoltava amb delit per comprovar si funcionava la tàctica de la tortuga, per si alguna cosa em podria servir per aprendre o, a les dolentes, per escriure l’assaig sobre la naturalesa humana que m’havia plantejat escriure algun dia.

En aquella època no em menjava una rosca, ho tenia ben assumit, però això no treia que per les nits em recordés de les seves corbes, ja que ella ho tenia tot i a més era simpàtica i, com dèiem, enrollada, i ja m’havia aclarit que m’estimava com a col•lega.

Quedàvem per estudiar a casa seva pocs dies abans dels exàmens, per repassar i ens sèiem estratègicament el dia de la prova; recordo que als exàmens tipus test situava la mà esquerra a davant i a l’esquerra de la taula i era resposta A; a davant i a la dreta, resposta B... segons el número de resposta que em sol•licitava pel darrere.

En acabar el curs, i acomiadar-se amb un “Cuida’t” la vaig replicar: "Cuida’t tu!" al que de seguida va contestar: "No. A mi ja em cuiden". Així que em vaig passar la resta de l’estiu cuidant-me de la millor manera que m’era possible... ...

dilluns, 14 de juny de 2010

El malson del babuí coix

En Babu-gamma s'havia trencat la cama. L'hi havia quedat atrapada en una branca esqueixada en fugir d'un lleopard i l'hi havia fet fer una tombarella. Aquesta vegada se n'havia salvat. Però ara li penjava. Li feia mal, i la llepava per veure si així els ossos es posaven a lloc. Però havia de passar temps abans que quedés soldada. - Mínim dues setmanes, potser més-, va dir el remeier de la manada.

El grup vivia darrerament amb l'ai al cor. Des que les zebres i nyus havien migrat, la parella de lleopards seguia el seu rastre sempre, i tant de nit com de dia. En un recés a l'ombra d'una acàcia, Babu-alfa, cap de la manada el mirava amoïnat i al seu darrera Babu-beta, el seu pare, mentrestant intentava treure-li les puces. Babu-alfa es gira i li clava una mirada: Beta acota el cap. Tots ho sabien, no calien paraules. Feia nosa. Si s'esdevenia de nou un atac, no l'esperarien.

De camí havien travessat una clapa d'arços, aquells amb fruits que consideraven prohibits. Gamma s'havia allunyat una estona per empassar-se a corre-cuita dos raïms ben madurs.

Es va enfilar com va poder fins a la branca de més amunt de l'acàcia per provar de fer un son, mentre els caps de la manada debatien qui feia les rondes. Des d'una branca propera, Delta, la seva mare, el mirava amb ulls especialment brillants. Semblava que no l'hi importava massa haver deixat de ser la preferida de Babu-alfa. O potser si?

Els efectes no es van fer esperar, i la son va esdevenir un malson. Gamma també ho sabria, si no fos perquè l'embriagament barrejat amb tristesa li ho impedia sentir-ho. No és més important tenir alguna cosa de menjar. Ni un lloc on dormir. El més important és, sens dubte, ser acceptat.

dimecres, 12 de maig de 2010

Biòleg de poble

Voldria ser un biòleg de poble. Sí. Com els metges i metgesses de poble, als quals els veïns i veïnes, agraïts per haver-los conservat la salut, li agraeixen per Nadal el seu bon estat amb pernils, embotits, fruites, verdures i envasats. En aquest cas m’agrairien el bon estat de les poblacions de fauna i flora del municipi, així com el de rius, boscos i paisatges, de quantitat i qualitat creixent o, en tot cas, no decreixent.

M’estaria a casa atenent consultes, ja fos sobre plagues diverses o bé sobre insectes i altres artròpodes que piquen. Provaria de identificar els exemplars que em demanessin. Mantindria una base de dades actualitzada sobre la flora i fauna del municipi. Faria també transsectes a peu, fent un seguiment de la fauna, avaluant en el possible el bon o mal estat de les poblacions de les espècies més amenaçades, aplicant-hi mesures correctores. Aniria en bicicleta a visitar altres indrets emblemàtics. Ajudaria als pagesos a reparar la tanca del galliner per què no hi entressin les salvatgines. O a assenyalar a quins llocs s’ha d’eliminar la brutícia, o tapar els forats, per què no s’hi fessin ratolins. Alertaria a la gent del poble sobre la conveniència de respectar certs peus d’arbre quan es fessin tales. O evitar fer desbrossaments de l’herba en època de floració d’orquídies. Aconsellaria sobre com cremar brancada, millor en piles petites que no cremant directament els marges. O quina lluita biològica és millor per evitar les plagues als horts. Em mantindria en contacte constant amb altres biòlegs i biòlogues de pobles veïns, amb els quals ens faríem un assessorament mutu, desinteressat. En cas necessari, també recorreria a altres especialistes d’altres àmbits.

Viuria de l’ajut de l’estat, que reconeixeria el valor de la feina i millores aconseguides. I, com dic, del intercanvi d’ajudes mútues amb els veïns i veïnes. Seria feliç.