dimarts, 24 de maig de 2016

Qui cuida més o millor?

Massa sovint els pares separats no ens posem d'acord en com cuida l'altre ex-cònjugue als fills comuns. Hi ha pares que, tot i inicialment tenir visions comunes sobre el què és la cura dels fills, amb els anys canvien i en divergeixen. Hi ha pares que poden portar el seu fill a urgències per una rascada al genoll o un gra al nas i altres que no ho farien encara que portés tres dies al llit amb més de 40º de febre i vòmits.

Així som. Ja diu la dita que sobre gustos no hi ha res escrit. I com diu en Serrat cadascú baixa les escales com pot i a la seva manera. I com la primera necessitat vital que tenim els pares és saber que ho estem fent bé, ens envoltem d'una tribu, que ens asserena quan ens reconeix i valora, mentre que la tribu de l'antiga parella fa el mateix amb ella.

Un adolescent de16 anys es pot quedar sol a casa mentre el pare o mare va a fer la compra. Fins i tot deu ser positiu que aprengui a ser autònoma i a espavilar-se. Pensaríem el mateix si en comptes d'anar de compres fos una vetllada nocturna o un partit de futbol? Pensaríem el mateix, també, si aquesta personeta tingués sols 12 anys?

Els accidents, de vegades passen. També quan anem amb tota la prudència del món. Un mussol o una infecció a l'ull mal guarida pot acabar amb la pèrdua de la visió. Quan un, després de molt insistir, aconsegueix persuadir a la seva parella que porti el fill al dentista, i finalment aconseguir que aquest tingui una bona dentadura, pot passar que en trobar-se amb un membre de la tribu de l'ex, simplement comenti que, en realitat, no n'hi havia per tant. I aquell pare que se sentia bon cuidador assumir que, en realitat, tampoc pot demostrar que no té raó. Per sort o per desgràcia en la majoria de casos no hi ha feed-back, ni aquestes coses ens permeten aprendre o fer judicis justos com els que voldríem.

I per acabar, allà on volia anar. Què faria un bon jutge o mediador amb una discussió com aquesta? Seguint la definició del terme, hauríem d'anar al dentista la meitat de les vegades o deixar el nano sol a casa fins a la meitat del partit. Malauradament en aquests casos, la justícia, el que es diu justícia, no existeix.

dimecres, 5 de novembre de 2014

Collaret, el gat negre i el gorjablanc,.... una història de comportament mafiós?

Malgrat el meu utòpic fonamentalisme de viure al camp deixant la més petita possible petjada ecològica a l'entorn natural d'on havia decidit anar a viure, vaig haver d'abdicar davant la meva filla, a la qual li encantaven els gats domèstics. Així quan la veïna ens va ensenyar les tres pilotetes tigrades que havia parit la seva gata Burri, em va implorar de quedar-nos en un.

El gat adoptat el vam batejar com a Collaret, en tenir una cinta de pèl blanc vorejant gairebé del tot el coll.

Un cop crescut, teníem el gat bàsicament a fora, però el menjar el mantenia a dins de casa per evitar que altres gats ferals de l'entorn se'l cruspissin. Mica en mica es va anar acostumant a veure'm arribar i entrar amb mi, o miolar rera la porta per que l'obríssim quan tenia gana. En esdevenir subadult, ja li agradava de sortir a fora a caçar o fer amistats o barallar-se amb altres gats ferals que corrien pel voltant, i ja no hi posava pegues si havia de treure'l.

Ara que miro enrere penso (antropocèntricament, és clar) que s'avorria, i molt. A l'entorn, aparentment no hi havia gaire moviment. Un cop eliminades les quatre sargantanes, el dragonet i la cotxa fumada, els quals va anar eliminant sistemàticament contra el meu pesar, la seva rutina consistia en dormir en un lloc enlairat i arrecerat -no fos cas que vingués el gos deslligat del veí-, conèixer altres gats i endrapar el màxim de pinso.
Just a la llinda de la porta, encara miolava per què el bol de pinso no era prou ple
Va ser aleshores quan va començar a fer coses estranyes. Un vespre, quan el gat estava a dins de casa, va miolar per així poder sortir. Però al cap de mig minut miolava per tornar a entrar, i aleshores menjava quatre galetes. El plat estava mig ple de pinso però continuava miolant. I així diverses vegades, fins que començava a treure'm de polleguera i acabava posant pinso i gat a fora, i aleshores callava i podia continuar fent la meva feina. Això va començar a fer-ho molt sovint. I quan jo n'era conscient i decidia en cap cas no treure el menjar a fora, curiosament el gat desapareixia uns dies.



Va ser aleshores quan vaig acabar descobrint que el pinso deixat a fora l'endrapaven altres bèsties, com ara un gat feral negre i fins i tot una fagina! Com podeu deduir pel títol del text, vaig arribar a pensar que aquests altres carnívors pressionaven d'alguna manera el nostre gat Collaret per aconseguir que el seu amo els deixés croquetes de pinso accessibles. "O ens aconsegueixes pinso o t'esgarrapo el nas" podrien haver-li dit.
Encara que això és sols una suposició, també podria ser que el gat volgués tenir el pinso a fora per convidar els seus amics a sopar. El cas és que un dia el Collaret va desaparèixer i mesos més tard vam trobar en un racó poc freqüentat de la masia un cadàver de gat,....mai sabrem si era el nostre Collaret i si va morir assassinat per la màfia del voltant....

dijous, 1 de juliol de 2010

Cuida't

"Cuida't!"- A la meva joventut d’estudiant, mai m’havien dit aquesta frase. En aquella època ens dèiem Déu!, Fins demà!, Nos vemos! (y si no nos vemos nos vamos al oculista) i prou. Vaig sentir-ho per primer cop en boca d’ella, a qui admirava pel seu cos i la facilitat que tenia per conquerir homes, els quals davant l’overbooking es podia permetre seleccionar segons les satisfaccions que li donaven.

M’explicava aquests detalls al tren, mentre tornàvem de Bellaterra als atapeïts ferrocarrils. Havia hagut de recórrer a la feina de cambrera de discoteca de caps de setmana per pagar-se els estudis. Mentre m’ho explicava per dins em sonava la cançó dels Siniestro Total “A una isla del Caribe, he tenido que emigrar....”. Jo l’escoltava amb delit per comprovar si funcionava la tàctica de la tortuga, per si alguna cosa em podria servir per aprendre o, a les dolentes, per escriure l’assaig sobre la naturalesa humana que m’havia plantejat escriure algun dia.

En aquella època no em menjava una rosca, ho tenia ben assumit, però això no treia que per les nits em recordés de les seves corbes, ja que ella ho tenia tot i a més era simpàtica i, com dèiem, enrollada, i ja m’havia aclarit que m’estimava com a col•lega.

Quedàvem per estudiar a casa seva pocs dies abans dels exàmens, per repassar i ens sèiem estratègicament el dia de la prova; recordo que als exàmens tipus test situava la mà esquerra a davant i a l’esquerra de la taula i era resposta A; a davant i a la dreta, resposta B... segons el número de resposta que em sol•licitava pel darrere.

En acabar el curs, i acomiadar-se amb un “Cuida’t” la vaig replicar: "Cuida’t tu!" al que de seguida va contestar: "No. A mi ja em cuiden". Així que em vaig passar la resta de l’estiu cuidant-me de la millor manera que m’era possible... ...

dilluns, 14 de juny de 2010

El malson del babuí coix

En Babu-gamma s'havia trencat la cama. L'hi havia quedat atrapada en una branca esqueixada en fugir d'un lleopard i l'hi havia fet fer una tombarella. Aquesta vegada se n'havia salvat. Però ara li penjava. Li feia mal, i la llepava per veure si així els ossos es posaven a lloc. Però havia de passar temps abans que quedés soldada. - Mínim dues setmanes, potser més-, va dir el remeier de la manada.

El grup vivia darrerament amb l'ai al cor. Des que les zebres i nyus havien migrat, la parella de lleopards seguia el seu rastre sempre, i tant de nit com de dia. En un recés a l'ombra d'una acàcia, Babu-alfa, cap de la manada el mirava amoïnat i al seu darrera Babu-beta, el seu pare, mentrestant intentava treure-li les puces. Babu-alfa es gira i li clava una mirada: Beta acota el cap. Tots ho sabien, no calien paraules. Feia nosa. Si s'esdevenia de nou un atac, no l'esperarien.

De camí havien travessat una clapa d'arços, aquells amb fruits que consideraven prohibits. Gamma s'havia allunyat una estona per empassar-se a corre-cuita dos raïms ben madurs.

Es va enfilar com va poder fins a la branca de més amunt de l'acàcia per provar de fer un son, mentre els caps de la manada debatien qui feia les rondes. Des d'una branca propera, Delta, la seva mare, el mirava amb ulls especialment brillants. Semblava que no l'hi importava massa haver deixat de ser la preferida de Babu-alfa. O potser si?

Els efectes no es van fer esperar, i la son va esdevenir un malson. Gamma també ho sabria, si no fos perquè l'embriagament barrejat amb tristesa li ho impedia sentir-ho. No és més important tenir alguna cosa de menjar. Ni un lloc on dormir. El més important és, sens dubte, ser acceptat.

dimecres, 12 de maig de 2010

Biòleg de poble

Voldria ser un biòleg de poble. Sí. Com els metges i metgesses de poble, als quals els veïns i veïnes, agraïts per haver-los conservat la salut, li agraeixen per Nadal el seu bon estat amb pernils, embotits, fruites, verdures i envasats. En aquest cas m’agrairien el bon estat de les poblacions de fauna i flora del municipi, així com el de rius, boscos i paisatges, de quantitat i qualitat creixent o, en tot cas, no decreixent.

M’estaria a casa atenent consultes, ja fos sobre plagues diverses o bé sobre insectes i altres artròpodes que piquen. Provaria de identificar els exemplars que em demanessin. Mantindria una base de dades actualitzada sobre la flora i fauna del municipi. Faria també transsectes a peu, fent un seguiment de la fauna, avaluant en el possible el bon o mal estat de les poblacions de les espècies més amenaçades, aplicant-hi mesures correctores. Aniria en bicicleta a visitar altres indrets emblemàtics. Ajudaria als pagesos a reparar la tanca del galliner per què no hi entressin les salvatgines. O a assenyalar a quins llocs s’ha d’eliminar la brutícia, o tapar els forats, per què no s’hi fessin ratolins. Alertaria a la gent del poble sobre la conveniència de respectar certs peus d’arbre quan es fessin tales. O evitar fer desbrossaments de l’herba en època de floració d’orquídies. Aconsellaria sobre com cremar brancada, millor en piles petites que no cremant directament els marges. O quina lluita biològica és millor per evitar les plagues als horts. Em mantindria en contacte constant amb altres biòlegs i biòlogues de pobles veïns, amb els quals ens faríem un assessorament mutu, desinteressat. En cas necessari, també recorreria a altres especialistes d’altres àmbits.

Viuria de l’ajut de l’estat, que reconeixeria el valor de la feina i millores aconseguides. I, com dic, del intercanvi d’ajudes mútues amb els veïns i veïnes. Seria feliç.